COVACHOS DE LECINA
Data: Diumenge 17 d'abril
Organitzen : Joan e Iolanda 619 72 34 16
Sortida: parking decathlon 8:30 h.
Dificultat: Fàcil
Temps: 2:30 h. aprox.
El Canó del Riu Vero ha guardat durant mil·lennis un dels seus majors tresors, un excepcional conjunt de cavitats amb art rupestre prehistòric, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Gràcies a aquesta ruta anem a visitar els abrics de Barfaluy, en els quals es conserven nombroses pintures de l'Estil Esquemàtic, obra dels pobles agroramaders del Neolític i inici de l'Edat dels Metalls.
La ruta comença al aparcament de Lecina situat a l'entrada de la localitat. Diversos panells informatius ens recorden que aquest sector de la Comarca de Sobrarbe compta amb un patrimoni natural i cultural excel·lent.
Ascendim per la carretera fins arriba a la plaça del poble.
Lecina conserva un casc urbà harmoniós i organitzat al voltant d'un carrer principal i la seva plaça.
Compta amb un notable conjunt d'edificacions representatives de l'arquitectura popular de la zona, sent la pedra i la teula àrab els materials més utilitzats. També resulta de gran interès l'elevat nombre de cases blasonades i diversos elements etnogràfics, com les grans xemeneies, la ferreria o el "cobert".
A la plaça es troba l'oficina d'informació i espai expositiu "Antonio Peñart", que es pot visitar durant els períodes de vacances.
a la part sud hi ha una taula informativa sobre la ruta que realitzarem.
Hem de prendre carrer situat al costat d'aquest panell.
Després d'envoltar les últimes cases del poble, deixem a la nostra esquerra la Font de Pocino . Uns metres més endavant arribem a l'inici de la senda que ens portarà als abrics de Barfaluy.
Al llarg de tot l'itinerari trobarem un gran nombre de senyals verticals.
El sender inicia un suau descens entre llargs murs de pedra, construïts sense cap tipus d'argamassa. Aquesta arquitectura, cridada de "pedra seca", és un dels elements més característics i excel·lents de Lecina i Betorz.
Després de 5 minuts des de l'inici, arribem a la Font de Fuendiós. Val la pena visitar aquest pou-font i baixar per les escales fins arribar al nivell de l'aigua. No resulta difícil imaginar l'immens valor que van adquirir les deus durant mil·lennis. Ja a la Prehistòria, els grups humans van haver de proveir-se d'aigua, el que va propiciar la creació dels primers assentaments permanents.
Horts i petits oliveres, avui abandonats, ens acompanyen mentre continua el descens. En arribar a un nou desviament, on s'indica la Ermita de Sant Martí , hem de prendre el camí de la dreta cap Barfaluy.
A partir d'aquí els antics camps de conreu desapareixen i passa a dominar l'arbre mediterrani per excel·lència, l'alzina o carrasca. L'extens bosc que travessem es coneix a la zona com Selva de Lecina.
Després d'un suau ascens arribem a un collet (10 minuts des de l'inici) on la senda travessa un camí que hem d'ignorar.
Des d'aquí, i cap al nord, podem veure una nova panoràmica de Lecina i part del Pirineu al fons, amb pics com Cotiella, les Maladetes o el Turbón.
El sender baixa fins al llit del barranc Basénder , on un senyal ens indica que hem de continuar per la dreta.
El tram de sender que queda per recórrer segueix travessant el fosc carrascar. La solitud, la calma i el silenci ens acompanyen.
També la roca calcària és protagonista a cada pas, ja que encara que costi de creure, estem caminant sobre el fons d'un vell mar que va cobrir bona part de Sobrarbe fa 45 milions d'anys.
És constant la presència de grans acumulacions de roca molt fracturades, a causa del efecte de falca que produeix l'aigua en congelar quan aquesta ha penetrat en les fissures.
Aquest fenomen es va donar amb gran intensitat durant la fase final de l'última glaciació.
La Selva de Lecina també guarda el record d'un ofici tradicional ja desaparegut, l'obtenció de carbó vegetal mitjançant l'ús de carboneres. A l'interior del carrascar es creaven esplanades, necessàries per amuntegar els troncs de llenya dels que s'obtenia el carbó. Crida l'atenció el color vermellós del sòl, fruit de l'acció persistent del foc de les carboneres.
Per conèixer més detalls de l'ofici, juntament d'aquestes esplanades trobem un panell interpretatiu.
Després de 45 minuts de camí, i per sorpresa, es descobreix davant nostre un grandiós paisatge.Per fi hem arribat als farallons rocosos del Barranc de la Xoca , principal afluent del riu Vero.
Tan sols ens queda recórrer els últims metres de sender, i descendir per unes escales metàl·liques per arribar al nostre destí, els abrics de Barfaluy . El conjunt està format per tres petites cavitats alineades que miren al mig dia.
Totes elles conserven nombroses figures d'animals, éssers humans i signes pertanyents a l'estil conegut com Art Esquemàtic (5000-1500 aC).
A més de l'enorme valor arqueològic que posseeix el conjunt pictòric, declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial , també destaca el valor etnològic del lloc.
Fins a mitjan segle XX aquests abrics es van utilitzar com abellars per a l'obtenció de mel.
Per això, en Barfaluy encara es conserven alguns ruscs tradicionals o "arnes" elaborades amb canya.
Ja en la prehistòria van saber aprofitar aquest menjar, tal com testimonien les pintures de l'abric de Arpan (Art Llevantí, 6000-4000 aC) localitzat en un barranc proper i al qual es pot accedir gràcies a les visites guiades que ofereix el Parc Cultural del Riu Vero.
Després de gaudir d'aquestes pintures i d'un magnífic paisatge, tan sols ens queda tornar pel mateix camí fins Lecina. Un cop al poble, no podem deixar de passejar pels seus carrers i visitar un dels arbres més bells i longeus d'Aragó, la Carrasca de Lecina , seguint la senyalització vertical des de la plaça.
Aquesta alzina mil·lenària ha jugat un paper important en l'imaginari col·lectiu de la gent del país, protagonitzant llegendes i tradicions. Al seu recer es van segellar pactes entre ajuntaments, acords judicials i casaments. Actualment gaudeix d'una excel·lent salut i segueix produint glans de gran qualitat i amb sabor dolç, per la qual cosa també se la coneix com "La Castanyera".
Una llegenda local compte que les bruixes del lloc solien reunir-se en un gran carrascar.
En certa ocasió, la carrasca més jove es va enfrontar a la resta, ja que no volia servir d'aixopluc al grup de bruixes. Tant obstinació va posar el petit arbre que va aconseguir que les bruixes abandonessin el lloc. Però abans, van voler concedir un desig a la resta de carrasques. Unes van demanar que les seves fulles es convertissin en or i altres en vidre.
L'últim grup va voler que les seves fulles desprenguessin un deliciós perfum. Però aquella il·lusió va durar molt poc, ja que aviat va bufar un vent fort que va fer miques les fulles de vidre, un grup de lladres va arrencar les valuoses fulles d'or i els ramats d'ovelles van devorar les apetitoses fulles perfumades.
Totes les carrasques van morir, excepte una, la més jove de totes elles, ja que va voler seguir sent tal com era. La petita carrasca va arribar a convertir-se en el majestuós arbre que avui podem contemplar i admirar.
